Avui, 14 de març del 2018 és dia de festa gran. És el dia en que es compleixen 25 anys de la Carta Magna del Principat d’Andorra i tots els governants i partits polítics del país es troben celebrant-ho amb grans postes en escena, molt maques i protocol·làries. Hem pogut sentir o llegir els discursos dels mandataris del país lloant a la Constitució i inclús hem sentit de boca del Cap de Govern Antoni Martí afirmacions del calibre “si ara em pogués traslladar al passat, el meu vot seria favorable”, referint-se evidentment a la seva negativa a signar l’acord constituent d’aquell 1993.
El cert es que avui, entre tanta celebració, no podem deixar escapar uns fets que resulten sorprenents, alliberadors i d’una importància aclaparadora en un país com Andorra amb la seva cultura democràtica. Aquests fets són les vagues i manifestacions anunciades i convocades per varis sectors econòmics del país, que es celebraran durant tres dies, i que no deixen de sobtar per la manca de cultura de la protesta a Andorra.
Aquestes convocatòries ens mostren la maduresa i reconeixement de la Constitució com a mitjà de protecció de la ciutadania, aportant unes eines de participació civil al funcionament del Principat que, fins la signatura de la Carta Magna no existien.
No es pot obviar doncs, que la Constitució andorrana reconeix els drets a la manifestació i la vaga englobats en els art. 16-17 i 19, on s’enumera la possibilitat de manifestar-se, reunir-se o associar-se i defensar els drets laborals i econòmics dels treballadors i que demostren el seu reconeixement amb la manifestació celebrada durant el dia de la seva pròpia celebració.
Aquesta normalitat jurídica i democràtica s’ha vist truncada pel Decret Legislatiu publicat durant el dia d’ahir al BOPA i signat el dia anterior i amb caràcter d’urgència, per tal de regular uns serveis mínims durant les jornades de protesta, aprofitant que aquest Decret no ha de passar per control parlamentari fins que ja hagi passada la seva aplicació que durarà dos dies. Si, una llei per només dos dies!!!
Aquesta “sorprenent” i al mateix temps habitual, capacitat legislativa del Govern no pot fer-nos actuar amb normalitat i quedar-nos de braços plegats, ja que no es pot estar celebrant la maduresa de la Constitució andorrana i, al temps, permetre que els nostres governants se la passin pel folre cada vegada que els hi convé.
Aquesta desobediència a la Constitució i per tant del pilar del nostre Estat de dret, rau aquesta vegada en la tècnica legislativa emprada per regular uns drets fonamentals com són el de manifestació i la defensa de drets dels treballadors (siguin públics o no) i la resta dels establerts als Capítols III i IV del Títol primer, tècnica totalment anormal i no ajustada a dret com expressa l’art. 40 de la Carta Magna, per poder regular-los.
El fet és que “el govern dels millors” ha optat per la tècnica legislativa del Decret Legislatiu per poder acotar aquests drets, no sent doncs correcta ja que, encara que aquest tingui força de llei, només es poden regular mitjançant una Llei Qualificada sobre la matèria i que, després de casi dos mandats complets amb majoria parlamentària, encara no han aconseguit l’acord suficient per legislar correctament.
Seguint la jurisprudència del Tribunal Constitucional trobem la Sentència de 12 de maig del 1997, causa 97-1-L “siguin quins siguin els rangs respectius dins d’aquesta jerarquia normativa de la llei qualificada i de la llei ordinària; tota llei ordinària que reguli una matèria reservada per la Constitució a la llei qualificada és contraria a la Constitució.” Aquesta sentència aclareix meridianament la reserva legislativa, posant de manifest que la tècnica optada pel Govern a fi de legislar i limitar els drets dels treballadors disposats a participar de les jornades de vaga dels propers dies, no s’ajusta a la legalitat, posant en entredit la submissió dels poders públics a la pròpia Constitució.
De la mateixa manera, no s’ha d’obviar que el Decret Legislatiu és una tècnica legislativa en la que el Consell General, autoritza al Govern expressament mitjançant Llei i que aquesta ha de contenir concretament la matèria a regular així com el seu control parlamentari, fet que no ha esdevingut en aquest Decret Legislatiu i que el relega jurídicament al rang de reglament. Tot i així, torno a recordar que la matèria que està regulant directament la norma publicada, no pot ser objecte de cap altra regulació que no sigui mitjançant Llei Qualificada.
Per més “inri” aquesta norma, a part de pretendre regular els serveis mínims establerts durant la jornades de vaga dels dies 15 i 16 d’aquest mes, preveu en el seu article 12 “ Es delega al director general del Departament de Tributs i de Fronteres la possibilitat d’establir un procediment declaratiu d’emergència puntual en el cas de necessitat imperiosa, per tal de garantir la seguretat de les instal·lacions i la llibertat de circular lliurement pel territori nacional i d’entrar i sortir del país”
Analitzant aquest perillós precepte, es pot tornar a observar que aquest Decret obre la porta a que el director d’un departament del Govern pugui fer un “procediment declaratiu d’emergència”, sense especificar quin és o pot ser aquest procediment. Aquest extrem és inaudit ja que la única figura jurídica del Principat que engloba un procediment similar al que es pretén i per la finalitat que preveu aquest article 12, és l’Estat d’emergència de l’art. 42 de la Constitució.
Aquesta declaració d’Estat d’emergència, que també s’ha de regular mitjançant Llei qualificada, no pot estar sota la observança i control d’un director de departament, ni tan sols del propi Cap de Govern, ja que necessita de l’autorització prèvia del Consell General que serà el que determini si es compleix la “necessitat imperiosa” de la que fa esment l’articulat del Decret. Aquesta mesura és obvia donat la importància de la declaració d’emergència ja que aquesta suposa una reducció més que notable dels drets dels ciutadans sent l’Estat jurídic més restrictiu que preveu la Constitució i només pot ser declarat en casos extremadament difícils o alarmants i per poder restaurar la normalitat democràtica al país.
En vista de la calamitat legislativa que ha provocat una simple convocatòria de vaga al Principat d’Andorra, ens hauríem de demanar si aquest Govern realment es creu sotmès a la Constitució i si és certa l’afirmació “si ara em pogués traslladar al passat, el meu vot seria favorable”…